Etiqueta: Desburocratització

Circular 333/2025

Circular 333/2025

La novetat d’aquest curs escolar, segons ha volgut vendre la Conselleria, és que els docents de les Illes Balears gaudeixen de la merescuda reducció de la seva jornada laboral a 35 hores setmanals. El col·lectiu sap i experimenta que aquesta reducció només és un miratge, lluny de la seva realitat. UOB Ensenyament no defallirà en la lluita fins a aconseguir una vertadera reducció de la jornada. Amb aquesta finalitat vol posar a l’abast del col·lectiu la cronologia del desenvolupament d’aquesta gran estafa.

Dimecres dia quatre de juny es va reunir la MSE per «negociar», entre d’altres, la reducció de la jornada laboral dels docents a trenta-cinc hores setmanals. Després que UOB Ensenyament demanàs la negociació d’aquest dret durant el passat curs i anteriors, l’Administració va convocar la part social de la MSE, sospitosament, pocs dies després de l’ignominiós acord entre el Partit Popular i VOX per aprovar els pressupostos a canvi de minoritzar encara més la llengua catalana al sistema educatiu i derogar la llei de memòria democràtica: l’enèsim pacte de la vergonya. A causa d’aquesta i d’altres circumstàncies, UOB Ensenyament va ser el primer sindicat a abandonar la Mesa Sectorial d’Educació, donat que no estava disposat a negociar propostes que menystenen la dignitat del col·lectiu docent, ni tolerar nous atacs cap a la llengua catalana.

Dotze dies després, dilluns dia setze de juny, es va tornar a reunir la MSE per tractar de nou, entre d’altres, la reducció de jornada a 35 hores. La proposta de la Conselleria va consistir simplement a reduir dues hores i mitja la jornada setmanal, que passaria de trenta-set hores i mitja a trenta-cinc. Emperò la distribució d’aquesta reducció no va ser proporcional. Una hora i mitja —és a dir, un 60 % de la reducció— s’aplica a les hores de preparació d’activitats, correcció d’exàmens, etc., que no han de ser necessàriament presencials, i passen a sis. UOB Ensenyament va apuntar dues coses: aplicar una reducció del 60 % de les dues hores i mitja damunt un 20 % de la jornada és un insult a la intel·ligència de tot el col·lectiu; sobretot tenint en compte que aquestes set hores i mitja són insuficients. En termes relatius, la reducció hauria de ser de mitja hora —i les dues restants de les de permanència al centre—. Si en comptes de mitja hora, se’n redueix una i mitja, l’Administració s’aprofitarà —encara més— de la responsabilitat i professionalitat del col·lectiu, que fa les hores a casa que faci falta. Davant les enèrgiques queixes i la forta pressió exercida per UOB Ensenyament, el conseller es va comprometre a títol personal a no tancar aquest punt 26 del segon Acord Marc i a tornar-lo a negociar el curs que ve, el mes de febrer com a tard, i de cara que apliqui el curs 26-27, abans de tancar la quota de l’esmentat curs, per obrir així la possibilitat de dur a terme una reducció efectiva de la càrrega lectiva que suporten els docents. Llavors, atès el compromís que va adoptar el senyor conseller, UOB Ensenyament va ser incaut, el va creure, i va decidir canviar el seu sentit del vot en contra a l’abstenció.

La sorpresa va arribar el passat dijous, dia 28 d’agost, quan la MSE va fer la reunió de principi de curs, en la qual UOB Ensenyament va fer un repàs d’alguns dels punts més importants del curs 24-25 emmarcat dins la campanya per la dignificació docent que va iniciar l’esmentat curs. UOB Ensenyament es va endur una sorpresa molt desagradable quan el conseller va dir, sense cap rubor, que ell mai havia dit que es replantejaria la reducció a trenta-cinc hores. Ans al contrari, va dir que la part social s’oblidi de la reducció de les hores de docència directa. Va dir que no hi havia cap possibilitat que això passàs. També va aprofitar per dir que sí que convocaria els sindicats per imposar un pla d’absentisme laboral per perseguir el professorat més malaltís. Sembla que al col·lectiu, que és gandul, se l’ha de controlar i se li ha de fer, si això és possible, una fiscalització més dura.

Per tot això, dia setze de juny, el senyor conseller va mentir als sindicats, i ho va fer a la seva cara, com va demostrar dia vint-i-vuit d’agost, que va mostrar el llautó. Ahir deia blanc, avui diu negre.

A l’Estat espanyol ja hi ha algunes comunitats autònomes que han aplicat la reducció com ara el País Basc, La Rioja, Castella i Lleó, Múrcia o Andalusia. «Paradoxalment», la mesura de la Conselleria és exactament la mateixa que ha aplicat una altra comunitat autònoma governada pel PP, mesura que no aporta res a la millora sociolaboral dels docents. Val recordar que quan la jornada era de 37,5 hores, 30 (el 80% de la jornada setmanal) eren de permanència al centre, en el cas de d’Infantil i Primària, i 7,5 (el 20% de la jornada setmanal) de preparació d’activitats, correcció d’exàmens, burocràcia, etc., que no necessàriament s’havia de romandre al centre. Doncs la Conselleria, comandada pel senyor Antoni Vera, ha «reduït» la jornada 2,5 hores i ha passat de 30 + 7,5 a 29 + 6. Una vegada més ha fet un joc de trilers, i ha assignat un 60% d’aquesta reducció (1,5 de les 2,5 hores de reducció) a les ja de per si insuficients 7,5 hores que no s’ha de romandre necessàriament al centre i durant les quals els docents omplen graelles —sense entrar a valorar la seva utilitat—, preparen activitats, corregeixen exàmens, es comuniquen amb les famílies i un llarg etcètera que fa que les antigues 7,5 hores (actualment 6) no bastin i la jornada setmanal real sigui més llarga que el que estableix la relació contractual. Per ser una reducció proporcional, i justa, s’hauria de passar de 30 + 7,5 a 28 + 7. La proposta de UOB Ensenyament, i en la línia d’altres comunitats autònomes que han aplicat la reducció d’una manera lògica i no insultant a la intel·ligència del col·lectiu, és, en primera instància:

Primària → 23 hores lectives + 5 complementàries + 7 no necessàriament de permanència.

Secundària → 24 dedicades a activitats lectives i complementàries + 4 no sotmeses necessàriament a horari fix (dedicades a les reunions d’equips docents, tant en sessió ordinària com en sessió d’avaluació, reunions de claustre i altres activitats en el centre degudament programades i verificables) + 7 no necessàriament de permanència.

En una segona fase d’implantació és necessari disminuir en una unitat les hores de docència directa amb alumnes, per així arribar a un escenari de 22 hores lectives a Primària, i 17-20 hores de docència directa amb, en ambdós casos, les seves CHL corresponents a Secundària.

UOB Ensenyament vol deixar palès que aquest escenari no és cap regal, sinó una reivindicació justa a favor dels drets sociolaborals d’un col·lectiu cada vegada més castigat. Quan és un fet que els problemes de provisió educativa no fan més que augmentar, cal prendre la iniciativa en l’aplicació de mesures que són, simplement, justes. UOB Ensenyament espera que per resoldre aquests problemes de provisió no s’apliquin mesures estrafolàries al més pur estil trumpista com les que s’han plantejat a la capital del regne d’Espanya, on la reaccionària presidenta Ayuso ha proposat que facin classes de matemàtiques els jubilats o persones laboralment actives, encara que no compleixin els requisits de titulació. UOB Ensenyament insta la Conselleria d’Educació i Universitats que s’apliqui la reducció de manera justa, com ja han fet altres comunitats, com ara el País Basc o La Rioja.

Palma, 23 d’e juny’octubre de 2025

Circular 331/2025

Circular 331/2025

Hi ha una afirmació del tot certa que, com a societat, sovint se’ns oblida, o que alguns intenten que se’ns oblidi —qui sap si per ignorància, mala voluntat o una combinació d’ambdues—, que és la següent: abans que qualsevol llei educativa, hi havia mestres que ensenyaven.

L’etimologia de les paraules, en aquest sentit i tal com ens recorda Irene Vallejo en aquest article, és clarificadora: mestre prové de magister, i aquesta de magis, és a dir, allò gran, allò que és important. Per contra, ministre prové de minus, és a dir, de menys. Així doncs, el mestre s’ocupa d’allò que és important, mentre que el ministre s’ocupa de les minúcies. En cap cas UOB Ensenyament vol dir que les lleis educatives no siguin importants; però és imprescindible que les lleis siguin una eina útil, no un entrebanc, com han demostrat ser durant les darreres dècades. Per altra banda, ensenyar té una definició molt clara: Comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.), donant-li’n lliçons, explicacions, fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics.

Avui en dia, l’obsessió dels polítics per controlar, regular i fiscalitzar allò que fan els docents dins l’aula ha arribat a límits malaltissos: lleis i més lleis que, lluny de resoldre els múltiples problemes que té el sistema educatiu, empantanen la tasca dels docents mitjançant directrius poc clares, normes i metodologies etèries i burocràcia a manta. Per si tot això fos poc, el sector més reaccionari de l’espectre polític demana una intervenció —ehem, censura— directa de les famílies en els continguts que s’han d’ensenyar a l’escola, fet que UOB Ensenyament ha denunciat amb insistència (ho podeu llegir aquí i aquí).

A tot això, s’hi afegeix un altre fenomen preocupant: la progressiva pèrdua de llibertat metodològica. Molts docents es veuen obligats a aplicar metodologies “innovadores”, sovint imposades des dels despatxos de l’Administració o des d’assessoraments externs allunyats de la realitat d’aula. Aquestes metodologies, presentades com la panacea educativa, esdevenen en molts casos una nova forma de control, que ignora el criteri professional dels docents i desautoritza pràctiques contrastades per l’experiència. En lloc de fomentar l’autonomia pedagògica, es promou una uniformització forçada que buida de sentit la llibertat de càtedra.

El docent és el que sap de la seva matèria, i és el que sap com i què ha d’ensenyar; no requereix de lleis fetes per gent sense coneixement de causa. Un dels nombrosos motius de la falta crònica de docents que s’està escampant per l’estat espanyol i per Europa (ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, aquí…) és precisament que s’ha desvirtuat l’essència de la feina docent. Cada dia és més una realitat que als docents no se’ls permet ensenyar: les hores necessàries per preparar les classes i els materials, així com corregir amb garanties, són minses i insuficients, i les han de malgastar amb paperassa inútil i reunions estèrils. A això cal afegir-hi que la consideració social dels docents ha caigut en picat: les manques de respecte cap als professionals de l’educació, així com les agressions, augmenten cada dia (ho podeu llegir aquí). A pesar que s’ha reduït dràsticament el nivell d’exigència amb el pas dels anys, les taxes d’abandonament escolar continuen essent alarmants (ho podeu llegir aquí). Als docents ja no se’ls demana que ensenyin, basta que entretinguin els infants mentre els seus pares treballen.

Per altra banda, i això és especialment greu, en els darrers anys la societat en general ha experimentat un retrocés en l’àmbit ideològic, que es reflecteix, com és d’esperar, a l’àmbit educatiu. El creixement de l’extrema dreta i el seu discurs tradicionalista ha naturalitzat comentaris xenòfobs, homòfobs i sexistes entre l’alumnat (podeu veure’n un exemple recent aquí). Cada cop és més habitual que determinades actituds discriminatòries es manifestin amb impunitat, ja sigui a través de comentaris ofensius, rebuig a determinats continguts curriculars o fins i tot boicot a activitats educatives que promouen la igualtat i la diversitat. Les aules, que haurien de ser espais de diàleg, esdevenen escenaris de confrontació ideològica que dificulten la tasca docent i l’aprenentatge en valors democràtics.

Així mateix, les intromissions dels dogmes religiosos interfereixen en la llibertat dels docents. UOB Ensenyament sempre ha defensat una educació laica (ho podeu llegir aquí i aquí). Les creences religioses imposen límits ideològics al desenvolupament de continguts curriculars. No hi ha un dogma més perillós que un altre: l’integrisme religiós toca a la porta a través del PIN parental que el partit feixista VOX pugna per introduir al sistema educatiu o de denúncies interposades pels cans de presa de l’extrema dreta (ho podeu llegir aquí). Per altra banda, importants temes socials com l’avortament, la igualtat de gènere o el matrimoni homosexual són temes considerats tabú per moltes religions. Tot això genera pressions cap al professorat a l’hora de tractar aquestes qüestions, que són transversals. Aquesta realitat té conseqüències en la qualitat educativa i provoca que els docents limitin la seva llibertat d’expressió i s’autocensurin, adaptant els continguts o obviant allò que saben que a les aules pot resultar polèmic per la intolerància d’una part dels alumnes o de les seves famílies.

L’Administració i Inspecció Educativa també són responsables d’aquesta deriva, perquè no protegeixen la llibertat de càtedra dels docents de forma ferma i clara davant d’aquestes situacions. El professorat ha de poder abordar amb rigor i esperit crític aquells continguts que consideri rellevants sense por de patir represàlies, ni per part de les famílies ni per part de l’Administració. 

A les Illes Balears hi ha però encara una dificultat afegida: l’ús de la llengua pròpia, el català. Sovint, els docents que usen el català pateixen els retrets i rebuig de part de l’alumnat i de les famílies (ho podeu llegir aquí) que menystenen el Projecte Lingüístic de Centre i que han de sentir a dir, encara, que aprendre la llengua de la nostra terra és un desavantatge o un impediment inútil. Per pegar l’estocada final, la Conselleria d’Educació i Universitats no ha tengut altra idea que posar en marxa un Pla de Segregació Lingüística que, emparant-se en una suposada llibertat d’elecció de llengua, no farà altra cosa que obligar a part dels docents a fer les classes en castellà.

Les lleis educatives en vigor, com ara la Llei Educativa de les Illes Balears (LEIB) o la LOMLOE fan referències, per bé que sovint velades, a la llibertat de càtedra i a l’autonomia docent. Així, la primera estableix, només a tall d’exemple, a l’article 3 i com a principis generals, pedagògics i organitzatius:

• g) El respecte a la llibertat d’ensenyament i la llibertat de creació de centres. 
• h) La llibertat acadèmica del professorat en el marc dels ensenyaments regulats en aquesta llei […]
• i) El pluralisme educatiu dins els límits d’aquesta llei i la normativa vigent.
  

Així mateix, a l’article 58, punt 4, estableix: El personal docent ocupa la posició preeminent en l’exercici de les seves funcions docents i gaudeix d’autonomia, dins els límits que determinen la legislació i el projecte educatiu de centre.

Per la seva banda, la LOMLOE estipula (Pàgina 13, U bis, 2.)
«2. Els poders públics han de prestar una atenció prioritària al conjunt de factors que afavoreixen la qualitat de l’ensenyament i, en especial, la qualificació i formació del professorat, el seu treball en equip, la dotació de recursos educatius, humans i materials, les condicions ambientals i de salut del centre escolar i el seu entorn, la recerca, l’experimentació i la renovació educativa, el foment de la lectura i l’ús de biblioteques, l’autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió, la funció directiva, l’orientació educativa i professional, la inspecció educativa i l’avaluació.»

Tot això queda molt bé sobre el paper, però la realitat és una altra: burocràcia, censura, sobrecàrrega de treball i limitació cada dia major de la llibertat acadèmica, així com una falta de recursos —tant materials com humans— flagrant. Així mateix, la llibertat metodològica que aquestes lleis aparentment garanteixen queda sovint en paper mullat, atès que es dilueix sota la pressió per aplicar models pedagògics concrets, sovint desconnectats de la realitat educativa i imposats com a condició per accedir a formació, finançament o reconeixement institucional. L’Administració es preocupa molt per la llibertat de centre (generalment per eludir les seves responsabilitats o per evitar conflictes amb les famílies o els equips directius), però no promociona ni protegeix com toca la llibertat de càtedra dels docents.

UOB Ensenyament defensa que els docents puguin ensenyar amb llibertat i sense pressions ni imposicions provinents d’altres sectors, i que el pluralisme ideològic sigui una eina essencial per a garantir una educació crítica, laica i compromesa amb els valors democràtics. Per aquesta raó, UOB Ensenyament exigeix a l’Administració que garanteixi el dret del professorat a la llibertat de càtedra, que és un dret reconegut en l’article 20.1 apartat c de la Constitució espanyola, i que faci palesa aquesta defensa de facto. Això inclou no només la llibertat d’expressió i de tractament dels continguts, sinó també la llibertat metodològica: cada docent ha de poder decidir com transmetre el coneixement, en funció del seu context, experiència i criteri professional, sense imposicions ni modes pedagògiques uniformitzadores.

Palma, 12 de juny de 2025

Circular 330/2025

Circular 330/2025

En els darrers anys, la imatge dels docents ha passat de considerar-se com la d’uns professionals clau per al futur i un pilar per a la societat, a convertir-se en la d’un cos de funcionaris que es queixen per vici i sense cap motiu, amb moltes vacances i una suposada manca de dedicació. Aquesta percepció distorsionada, alimentada per tòpics i generalitzacions injustes, ha anat arrelant en l’opinió pública fins al punt que la professió ha perdut prestigi, la confiança en la figura del docent s’ha afeblit i, el que és més preocupant, la societat sembla donar poc valor a la tasca que duen a terme.

Des de UOB Ensenyament denunciem aquest empitjorament de la imatge dels professionals de l’ensenyament i exigim el reconeixement social i institucional que mereix una professió fonamental per al futur.

El deteriorament de la figura docent

Avui en dia, aquesta imatge professional desprestigiada s’ha estès també a les famílies, que posen en dubte la professionalitat del docent, fet que posa en evidència una preocupant manca de confiança en la seva figura. A més, aquest desprestigi també es fa palès en l’alumnat, amb actituds despectives o desafiants que han augmentat considerablement. En ignorar l’autoritat del docent, aquestes actituds dificulten greument la construcció d’un clima propici per a l’aprenentatge. En part, aquesta falta d’autoritat prové de les instruccions poc clares que dona l’Administració. Aquest fet fa que sovint el professorat estigui mancat d’eines eficients per gestionar la disciplina dins l’aula. Si hi afegim una societat que confon educar en valors amb ser permissiu, el resultat és una desconfiança creixent i una motivació cada cop més baixa entre molts docents. 

A tot això s’ha d’afegir que el terme de “vocació docent” s’empra, per part de l’Administració, com a excusa imperial per sobrecarregar els docents de tasques burocràtiques i responsabilitats que excedeixen les possibilitats reals de la seva capacitat. Per citar alguns exemples: les famoses proves IAQSE, els informes de tutoria, les formacions i reunions, les estadístiques trimestrals, els claustres ordinaris, els claustres pedagògics, la resolució de conflictes interns i externs dels alumnes i un llarg etcètera. Fa l’efecte que les 7,5 h estipulades (que no basten ni per començar) perquè el docent faci tasques a casa, l’Administració les veu com un excés d’hores o un privilegi i s’oblida que aquestes hores són per al que veritablement és la tasca docent: preparar classes i corregir proves. 

Conseqüències: saturació i manca de relleu generacional

Aquesta sobreexplotació té conseqüències evidents: més malestar, estrès, ansietat i esgotament de tot el claustre, entre d’altres. Quan aquesta situació deriva en un cas de burnout i acaba en una baixa mèdica, sovint no es percep com un missatge d’alerta, sinó com un nou pretext per alimentar els tòpics que menystenen la professió. Així, es perpetua un cercle viciós que afebleix encara més la dignitat docent i la seva imatge social.

A més, aquestes baixes docents triguen setmanes o mesos en cobrir-se pel fet que les llistes d’interins de moltes especialitats  —sobretot les de les matèries científiques com matemàtiques, física i química, tecnologia o branques tècniques d’FP— estan buides. De la mateixa manera, no és d’estranyar que el nombre d’aspirants opositors sigui menor al de les places convocades en moltes matèries.   

Aquestes dades evidencien que el valor de la tasca docent ha decaigut en picat, ja no és una professió atractiva. Els nous titulats universitaris es decanten per les condicions sociolaborals i econòmiques més beneficioses de l’empresa privada. Tanmateix, damunt paper, la legislació reconeix la importància del col·lectiu docent en l’article 104 de la LOE on estableix que “les administracions educatives vetllaran perquè el professorat rebi el tracte, consideració i respecte d’acord amb la importància social de la seva tasca i adoptin les mesures necessàries per desenvolupar adequadament la seva funció”. UOB Ensenyament es demana on són aquestes mesures i ja es cansa de veure com tot això queda en paper banyat. Per tal d’evitar que el Protocol d’agressions als docents es converteixi en un simple tràmit i, únicament, s’empri per abocar dades en l’àmbit de la professió docent, UOB Ensenyament restarà vigilant a l’evolució i al grau de consecució de l’objectiu principal d’aquest (articular els mecanismes de protecció, assessorament, assistència i suport al personal docent).

El paper dels mitjans de comunicació

A més dels factors interns al sistema educatiu, també cal destacar el paper que juguen els mitjans de comunicació en la construcció de la imatge docent. Malauradament, alguns mitjans de comunicació no ajuden a revertir aquesta percepció. Només cal comparar les notícies relacionades amb el funcionariat d’altres àmbits (com el sanitari, la seguretat o la justícia) dels quals es projecta una imatge d’imprescindibles, valuosos i essencials per a la societat. En canvi, algunes  informació que es difon sobre l’àmbit educatiu sovint projecta una imatge negativa, allunyada de la realitat i de la complexitat de la nostra feina. UOB Ensenyament ja va fer front en el passat al populisme que vol desacreditar la imatge docent mitjançant un comunicat de premsa. De la mateixa manera, ho fa visible a través de #docentsenelpuntdemira, un recull de notícies de premsa difamatòries en el mateix sentit.  

Així mateix, la societat no qüestiona la diagnosi d’un metge o la sentència d’un jutge. Emperò, en el cas dels docents, sí que se senten amb total impunitat de dubtar de la metodologia emprada, el tipus d’activitats, la forma d’explicar i la forma d’avaluar. Això suposa un menyspreu de la nostra professionalitat i autoritat en l’exercici de la nostra tasca educativa.

Conviure diàriament dins d’aquest clima d’hostilitat no és beneficiós per a ningú. Per això, UOB Ensenyament veu imprescindible i urgent retornar la dignitat i recuperar la bona imatge social que es mereix la figura del docent. Si no, la conseqüència d’això no serà només un problema laboral dels docents, sinó una emergència educativa que afectarà tota la societat del present i del futur. 

Si un docent no és respectat, és evident que alguna cosa falla en l’educació en valors. En aquest sentit, el sentiment de desprotecció es fa palesa quan s’exigeix als docents escolta activa, empatia i comprensió davant la manca d’esforç i la poca tolerància a la frustració de l’alumnat. Aquest sentiment de desprotecció i impotència és real. Tanmateix, UOB Ensenyament es demana: qui escolta els docents?

Per tot això, UOB Ensenyament considera imprescindible reivindicar la millora la imatge docent. 

Conclusions

Ha fet Conselleria la reflexió de quins resultats de futur es poden preveure si seguim aquesta tendència de desprotecció i desprestigi cap a la professió docent? La figura del docent és  —i ha de continuar essent— un pilar essencial per a construir i conviure en una societat de futur.

Posar la primera pedra per mantenir dret i fort aquest pilar fonamental deteriorat és feina de l’Administració. Per començar, ha de fer tota la feina que té pendent, des de donar un veritable suport i poder als claustres, és a dir, l’autoritat dins l’aula; millorar les condicions sociolaborals a l’altura de la seva responsabilitat i que torni a ser una feina atractiva i ben considerada. 

Finalment, UOB no vol dir que els docents hagin de ser glorificats o venerats, perquè tampoc ho necessiten. Però sí que necessiten la col·laboració objectiva dels mitjans de comunicació per, com a mínim, difondre una imatge justa i realista de la seva veritable tasca i de la responsabilitat que comporta la dedicació i bona voluntat —dins i fora l’aula— per elevar la qualitat educativa dins aquest clima d’hostilitat actual.

Palma, 22 de maig de 2025