Llicència Creative Commons CC BY-NC-SA 4.0 by UOB Circular 331/2025
Circular 331/2025
Hi ha una afirmació del tot certa que, com a societat, sovint se’ns oblida, o que alguns intenten que se’ns oblidi —qui sap si per ignorància, mala voluntat o una combinació d’ambdues—, que és la següent: abans que qualsevol llei educativa, hi havia mestres que ensenyaven.
L’etimologia de les paraules, en aquest sentit i tal com ens recorda Irene Vallejo en aquest article, és clarificadora: mestre prové de magister, i aquesta de magis, és a dir, allò gran, allò que és important. Per contra, ministre prové de minus, és a dir, de menys. Així doncs, el mestre s’ocupa d’allò que és important, mentre que el ministre s’ocupa de les minúcies. En cap cas UOB Ensenyament vol dir que les lleis educatives no siguin importants; però és imprescindible que les lleis siguin una eina útil, no un entrebanc, com han demostrat ser durant les darreres dècades. Per altra banda, ensenyar té una definició molt clara: Comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.), donant-li’n lliçons, explicacions, fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics.
Avui en dia, l’obsessió dels polítics per controlar, regular i fiscalitzar allò que fan els docents dins l’aula ha arribat a límits malaltissos: lleis i més lleis que, lluny de resoldre els múltiples problemes que té el sistema educatiu, empantanen la tasca dels docents mitjançant directrius poc clares, normes i metodologies etèries i burocràcia a manta. Per si tot això fos poc, el sector més reaccionari de l’espectre polític demana una intervenció —ehem, censura— directa de les famílies en els continguts que s’han d’ensenyar a l’escola, fet que UOB Ensenyament ha denunciat amb insistència (ho podeu llegir aquí i aquí).
A tot això, s’hi afegeix un altre fenomen preocupant: la progressiva pèrdua de llibertat metodològica. Molts docents es veuen obligats a aplicar metodologies “innovadores”, sovint imposades des dels despatxos de l’Administració o des d’assessoraments externs allunyats de la realitat d’aula. Aquestes metodologies, presentades com la panacea educativa, esdevenen en molts casos una nova forma de control, que ignora el criteri professional dels docents i desautoritza pràctiques contrastades per l’experiència. En lloc de fomentar l’autonomia pedagògica, es promou una uniformització forçada que buida de sentit la llibertat de càtedra.
El docent és el que sap de la seva matèria, i és el que sap com i què ha d’ensenyar; no requereix de lleis fetes per gent sense coneixement de causa. Un dels nombrosos motius de la falta crònica de docents que s’està escampant per l’estat espanyol i per Europa (ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, aquí…) és precisament que s’ha desvirtuat l’essència de la feina docent. Cada dia és més una realitat que als docents no se’ls permet ensenyar: les hores necessàries per preparar les classes i els materials, així com corregir amb garanties, són minses i insuficients, i les han de malgastar amb paperassa inútil i reunions estèrils. A això cal afegir-hi que la consideració social dels docents ha caigut en picat: les manques de respecte cap als professionals de l’educació, així com les agressions, augmenten cada dia (ho podeu llegir aquí). A pesar que s’ha reduït dràsticament el nivell d’exigència amb el pas dels anys, les taxes d’abandonament escolar continuen essent alarmants (ho podeu llegir aquí). Als docents ja no se’ls demana que ensenyin, basta que entretinguin els infants mentre els seus pares treballen.
Per altra banda, i això és especialment greu, en els darrers anys la societat en general ha experimentat un retrocés en l’àmbit ideològic, que es reflecteix, com és d’esperar, a l’àmbit educatiu. El creixement de l’extrema dreta i el seu discurs tradicionalista ha naturalitzat comentaris xenòfobs, homòfobs i sexistes entre l’alumnat (podeu veure’n un exemple recent aquí). Cada cop és més habitual que determinades actituds discriminatòries es manifestin amb impunitat, ja sigui a través de comentaris ofensius, rebuig a determinats continguts curriculars o fins i tot boicot a activitats educatives que promouen la igualtat i la diversitat. Les aules, que haurien de ser espais de diàleg, esdevenen escenaris de confrontació ideològica que dificulten la tasca docent i l’aprenentatge en valors democràtics.
Així mateix, les intromissions dels dogmes religiosos interfereixen en la llibertat dels docents. UOB Ensenyament sempre ha defensat una educació laica (ho podeu llegir aquí i aquí). Les creences religioses imposen límits ideològics al desenvolupament de continguts curriculars. No hi ha un dogma més perillós que un altre: l’integrisme religiós toca a la porta a través del PIN parental que el partit feixista VOX pugna per introduir al sistema educatiu o de denúncies interposades pels cans de presa de l’extrema dreta (ho podeu llegir aquí). Per altra banda, importants temes socials com l’avortament, la igualtat de gènere o el matrimoni homosexual són temes considerats tabú per moltes religions. Tot això genera pressions cap al professorat a l’hora de tractar aquestes qüestions, que són transversals. Aquesta realitat té conseqüències en la qualitat educativa i provoca que els docents limitin la seva llibertat d’expressió i s’autocensurin, adaptant els continguts o obviant allò que saben que a les aules pot resultar polèmic per la intolerància d’una part dels alumnes o de les seves famílies.
L’Administració i Inspecció Educativa també són responsables d’aquesta deriva, perquè no protegeixen la llibertat de càtedra dels docents de forma ferma i clara davant d’aquestes situacions. El professorat ha de poder abordar amb rigor i esperit crític aquells continguts que consideri rellevants sense por de patir represàlies, ni per part de les famílies ni per part de l’Administració.
A les Illes Balears hi ha però encara una dificultat afegida: l’ús de la llengua pròpia, el català. Sovint, els docents que usen el català pateixen els retrets i rebuig de part de l’alumnat i de les famílies (ho podeu llegir aquí) que menystenen el Projecte Lingüístic de Centre i que han de sentir a dir, encara, que aprendre la llengua de la nostra terra és un desavantatge o un impediment inútil. Per pegar l’estocada final, la Conselleria d’Educació i Universitats no ha tengut altra idea que posar en marxa un Pla de Segregació Lingüística que, emparant-se en una suposada llibertat d’elecció de llengua, no farà altra cosa que obligar a part dels docents a fer les classes en castellà.
Les lleis educatives en vigor, com ara la Llei Educativa de les Illes Balears (LEIB) o la LOMLOE fan referències, per bé que sovint velades, a la llibertat de càtedra i a l’autonomia docent. Així, la primera estableix, només a tall d’exemple, a l’article 3 i com a principis generals, pedagògics i organitzatius:
- g) El respecte a la llibertat d’ensenyament i la llibertat de creació de centres.
- h) La llibertat acadèmica del professorat en el marc dels ensenyaments regulats en aquesta llei […]
- i) El pluralisme educatiu dins els límits d’aquesta llei i la normativa vigent.
Així mateix, a l’article 58, punt 4, estableix: El personal docent ocupa la posició preeminent en l’exercici de les seves funcions docents i gaudeix d’autonomia, dins els límits que determinen la legislació i el projecte educatiu de centre.
Per la seva banda, la LOMLOE estipula (Pàgina 13, U bis, 2.)
«2. Els poders públics han de prestar una atenció prioritària al conjunt de factors que afavoreixen la qualitat de l’ensenyament i, en especial, la qualificació i formació del professorat, el seu treball en equip, la dotació de recursos educatius, humans i materials, les condicions ambientals i de salut del centre escolar i el seu entorn, la recerca, l’experimentació i la renovació educativa, el foment de la lectura i l’ús de biblioteques, l’autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió, la funció directiva, l’orientació educativa i professional, la inspecció educativa i l’avaluació.»
Tot això queda molt bé sobre el paper, però la realitat és una altra: burocràcia, censura, sobrecàrrega de treball i limitació cada dia major de la llibertat acadèmica, així com una falta de recursos —tant materials com humans— flagrant. Així mateix, la llibertat metodològica que aquestes lleis aparentment garanteixen queda sovint en paper mullat, atès que es dilueix sota la pressió per aplicar models pedagògics concrets, sovint desconnectats de la realitat educativa i imposats com a condició per accedir a formació, finançament o reconeixement institucional. L’Administració es preocupa molt per la llibertat de centre (generalment per eludir les seves responsabilitats o per evitar conflictes amb les famílies o els equips directius), però no promociona ni protegeix com toca la llibertat de càtedra dels docents.
UOB Ensenyament defensa que els docents puguin ensenyar amb llibertat i sense pressions ni imposicions provinents d’altres sectors, i que el pluralisme ideològic sigui una eina essencial per a garantir una educació crítica, laica i compromesa amb els valors democràtics. Per aquesta raó, UOB Ensenyament exigeix a l’Administració que garanteixi el dret del professorat a la llibertat de càtedra, que és un dret reconegut en l’article 20.1 apartat c de la Constitució espanyola, i que faci palesa aquesta defensa de facto. Això inclou no només la llibertat d’expressió i de tractament dels continguts, sinó també la llibertat metodològica: cada docent ha de poder decidir com transmetre el coneixement, en funció del seu context, experiència i criteri professional, sense imposicions ni modes pedagògiques uniformitzadores.
Palma, 12 de juny de 2025