COMUNICAT
DE PREMSA
Segons el projecte de llei balear d’educació elaborat pel Govern de PSOE, Podemos i Més la meitat d’hores lectives com a mínim hauran de ser en català, fet que suposa donar per bo el decret de mínims aprovat pel govern de Jaume Matas dia 4 de juliol de 1997 (Decret 92/1977). Segons aquest decret, el català havia d’ésser la llengua vehicular com a mínim en el 50 % de l’ensenyament que es fes en qualsevol centre de Balears, tant de titularitat pública o privada. El primer govern del Pacte de Progrés amb Francesc Antich com a president i Damià Pons com a conseller d’educació (1999-2003), es va negar a anar més enllà i no va fer cas de la campanya iniciada l’abril de 2000 sota el títol «Proclama per l’ensenyament en català» i impulsada per Biel Majoral, Josep Massot i Muntaner i Josep Melià Pericàs en la qual es van reunir més de 6.000 signatures de docents reclamant «un decret que asseguri que l’ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural, geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana. L’aplicació d’aquest decret s’hauria de fer progressivament, a fi d’evitar traumes, però sense dilacions».
Vint-i-tres anys després del decret de mínims aprovat per Jaume Matas, 20 anys després de la proclama de Majoral-Massot-Melià en la qual es reclamava 100 % en català com a llengua vehicular, després de tres governs de Pacte de Progrés (Francesc Antich (1999-2003) i (1997-2011) i Francina Armengol (2015-2019), que no van moure un dit per anar més enllà del decret de Matas, i quan ja som en el quart govern del Pacte, resulta una vergonya que ara aquest govern continuï enrocat a mantenir la política lingüística del PP de fa 23 anys, com si res no hagués passat. No només això, sinó que com hem denunciat reiteradament no verifica si es compleix el Decret de mínims, amb casos flagrants com el d’Eivissa. Si no avançam, reculam perquè en les últimes dècades han passat fets importants com:
Primer, un canvi demogràfic amb un allau immigratori de gran magnitud ja que si agafam Palma com exemple, el 1989 tenia 320.692 habitants empadronats i enguany en té 456.088, la qual cosa suposa un augment de més del 30 %. En major o menor grau d’intensitat, aquest augment també ha passat a Eivissa, Formentera, Menorca, la costa turística de Mallorca, Inca, Manacor i molts de pobles de la Part Forana.
Segon, durant el govern de José Ramón Bauzá del PP (2011-2015), la radicalització franquista i genocida del PP va portar aquest partit a intentar instrumentalitzar la immigració com a força de xoc per arraconar els catalanoparlants a una espècie de reserva índia i exterminar la llengua pròpia de Balears a base reprimir-ne l’ús públic i reduir-la a una curiositat folklòrica i pintoresca pròpia de gent gran i d’àmbit rural.
I tercer, lluny d’aconseguir el seu objectiu criminal, el genocida Bauzá, va provocar una reacció de la comunitat educativa (professorat i famílies) i de la societat en general mai no vista en defensa del català a l’escola i contra les retallades als serveis públics d’educació i sanitat. Gràcies a la vaga indefinida impulsada per l’Assemblea de Docents, que va haver de vèncer fins i tot el rebuig inicial dels sindicats, Bauzà el 2015 va obtenir els pitjors resultats del PP a Balears en tota la seva història. Derrotat Bauzá, els governs Armengol i els partits que li donen suport (Més i Podemos) en el tema del català i també de ràtios elevades, barracons, incrementar la despesa en educació i posar-la a nivell de la mitjana europea, etc. no ha anat més enllà de les bones intencions i de fer quatre gestos de cara a la galeria. Tant és així que el nou triomf del Pacte de progrés l’any passat, el 2019, no fou per mèrits propis sinó per l’alarma i la mobilització que va provocar entre la comunitat educativa l’aparició del feixistes de VOX.
En resum, fins avui, cada vegada que hi ha hagut un Pacte de Progrés, s’ha caracteritzat per decebre els seus votants i assumir la política dels contraris i enemics. Ara bé, no per això, des d’UOB Ensenyament deixarem de lluitar (com hem fet fins ara a les meses sectorials, Consell Escolar de les Illes Balears, amb comunicats, circulars…) i d’insistir a superar el Decret de Mínims del 1997 a fi d’aconseguir que el català sigui íntegrament la llengua vehicular de l’ensenyament; perquè el català sigui la llengua hegemònica dins tot el territori d’on és la llengua pròpia; perquè es faci un diagnòstic i un seguiment rigorós de l’ús a l’escola –cosa que reclamam des de fa anys–; i també perquè el Govern no deixi, una vegada més, els docents i també el conjunt dels ciutadans tirats sota els peus dels cavalls del feixisme colonial que criminalitza i persegueix l’ús del català a l’escola i a tota la resta d’àmbits públics (administració, sanitat, justícia, mitjans de comunicació, comerç, publicitat, cinema…).
Des d’UOB Ensenyament defensam que com més llengües sàpiguen els nostres joves en acabar la vida escolar, millor: català, espanyol, anglès, alemany, rus, xinès, amazic, suahili, àrab…; ara bé, la primera llengua, i més encara en una societat receptora d’immigrants com Balears, que el sistema educatiu ha d’assegurar conèixer i usar correctament, tant a nivell oral com escrit, és la llengua pròpia d’aquí, és a dir, la llengua catalana. Tot el que no sigui respectar això, és colonialisme, supremacisme racista i atemptar contra el dret d’un poble a viure plenament usant la seva llengua dins el seu territori.
