Publicada a l’Ara Balears l’11 de setembre de 2026
Aquests dies estan en boca de tothom els desastrosos resultats obtinguts pels alumnes de l’estat espanyol a les proves PISA. És cert que la tendència fa anys que no és positiva, sinó més aviat tot el contrari; això no obstant, hi ha un tema que és especialment alarmant: la comprensió lectora. Fa anys que el sistema educatiu fa equilibris entre canvis legislatius constants, experiments pedagògics, retallades pressupostàries i digitalització forçada sense obtenir els resultats desitjats. Tota aquesta parafernàlia ha eclipsat un tema fonamental: l’escola ja no garanteix que els alumnes sàpiguen llegir i escriure. Es regalen títols i es passen alumnes de curs per maquillar una realitat esgarrifosa, que és que cada any el sistema esputa alumnes amb un títol d’ESO a la mà que no serveix per a res més que perquè el govern de torn pugui eximir-se de la responsabilitat de tenir una elevada taxa de fracàs escolar. Alumnes amb el títol d’ESO incapaços de mantenir una conversa de nivell bàsic en català; alumnes amb el títol d’ESO que no saben situar els continents damunt un mapa; alumnes amb el títol d’ESO que no saben què és un percentatge; alumnes amb el títol d’ESO que no poden enllaçar dues frases en anglès i ara, amb tots vostès, la cirereta del pastís: alumnes amb el títol d’ESO –o de batxillerat– que no entenen el que llegeixen. Malauradament, pareix a ser que el sistema ja no està pensat per formar els infants, sinó per guardar-los mentre els seus pares fan feina.
Mentre la llei demana als docents que formin ciutadans crítics, que avaluïn competències com ara ‘aprendre a aprendre’ i que preparin els alumnes per al món del futur –abstracció delirant– la realitat és que el sistema educatiu no és una prioritat per als responsables polítics. Quin futur espera a tots aquells que no són capaços d’entendre un text breu? Com se suposa que algú ha d’aprendre per si mateix si no té les habilitats mínimes de lectoescriptura desenvolupades? Qui en serà el gran beneficiat si, el dia de demà, un treballador no és capaç ni tan sols d’entendre què posa el seu contracte laboral? A qui afavoreix que el sistema educatiu públic estigui en decadència?
No pareix que la LOMLOE hagi ajudat gaire a millorar la situació ni a facilitar la feina dels docents –qui hagi llegit algun dels criteris d’avaluació que s’hi estipulen sabrà de què parlam. Així mateix, la implantació d’alguns enfocaments pedagògics no ha aconseguit, de moment, gaire cosa més que carregar els docents de burocràcia. Per si tot això no bastés, la intel·ligència artificial arribarà als centres per suprimir definitivament la intel·ligència natural i, de passada, permetrà a alguns fer negoci amb noves ‘’formacions’’ per als docents.
És cert que el model educatiu actual és molt més ambiciós que el de temps passats: s’intenta arribar a tothom, respectar les situacions familiars i personals de cada infant, adequar-se al ritme i a les necessitats de cada alumne… Però per aconseguir tot això cal adobar el terreny: augmentar la inversió en educació, dignificar la figura dels docents, implementar lleis realistes i, en definitiva, imbuir el sistema educatiu públic d’una autoritat i un prestigi que, ara per ara, ha perdut. De poc serveixen les lamentacions i els pegats amb què s’ha apedaçat l’escola pública les darreres dècades. Un títol d’ESO que no garanteix que aquell alumne té uns coneixements bàsics té el mateix valor que un bitllet de trenta euros.
No ens enganyem; no sortirem d’aquesta situació per inèrcia ni sense fer canvis estructurals. És necessari –més que mai, per ventura– que totes les parts implicades –govern, oposició, docents, famílies, ciutadans compromesos amb un futur millor (disculpin l’abstracció)– lluitin perquè el sistema educatiu públic sigui garantia de coneixement i qualitat acadèmica.
Biel Vives
Portaveu de UOB Ensenyament
