Nel Martí: “Marca l’hora i educaràs (docentment)”

NEL MARTÍ: “Marca l’hora i educaràs (docentment)”

Publicat a l’AraBalears (4 d’octubre de 2019)

El curs escolar ja ha començat. Enguany –curs 2019-2020–
s’ha incorporat un nou sistema de registre de jornada de treball per
als docents dels centres escolars no universitaris, basat en el marcatge
digital d’entrades i sortides. A partir d’ara, el primer que fan els
professors abans de donar el bon dia és marcar, a través de l’ordinador o
de l’app del telèfon mòbil personal, una ‘entrada’. Ara sí, bon dia!

Però què aporta al sistema educatiu el nou marcatge? Serveix per
millorar i facilitar la gestió del centre? Serveix per reduir
l’absentisme o l’incompliment d’horari? Servirà per reduir la
precarietat laboral o garantir millor els drets dels treballadors? Per a
què servirà realment?

L’actuació del marcatge
d’horari, pensada en global i en abstracte, pot tenir una intenció
virtuosa: controlar per defecte (retards i absentisme) o per excés
(excessos de jornada i hores extres) l’horari i la jornada laboral dels
docents. De fet, aquest és el sentit de la legislació europea quan
afirma que el registre és necessari per garantir la seguretat i la salut
dels treballadors. I aquesta és també la voluntat del legislador quan
va modificar l’Estatut del Treballador –a través del Reial decret llei
8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita
contra la precarietat laboral a la jornada de treball– per establir com
a obligatòria i sense excepcions la implementació del registre de la
jornada de treball a tots els ens públics i privats.

Ara bé, cal dir també de manera clara que aquesta virtualitat es
desdibuixa –i desvirtua– quan s’intenta implementar en els centres
docents. I és que la mesura s’ha dissenyat des de l’òptica laboral, i
especialment des del servei d’inspecció de treball i seguretat social
per facilitar la seva pròpia tasca i no la dels docents o equips
directius. Sembla com si ningú hagués repensat després la virtuosa
mesura perquè tingués també efectes virtuosos en els centres educatius i
en el tan maltractat imaginari col·lectiu sobre el docent.

El problema no és, per tant, de registre, sinó del sistema elegit –el
marcatge d’entrada i sortida– per dur a terme aquest registre. Des de
‘sempre’ els centres d’ensenyament han duit a terme a través de
múltiples mecanismes (formals i informals) un eficient sistema de
control per defecte, en relació amb l’horari que cada professor a
principi de curs accepta i signa, i en el qual només es marquen,
s’informen i es justifiquen les absències, no les presències. I deu
haver funcionat molt bé perquè el nivell d’absentisme a Educació és
mínim, i el retard és pràcticament inexistent.

En
aquest sentit, la nova llei, certament, hauria pogut ser més flexible.
Però tanmateix pens que a la mateixa llei hi ha un marge d’interpretació
suficient per actuar sense perdre de vista l’objectiu principal. La
legislació obliga a articular un registre d’entrades i sortides, però no
determina el sistema de registre. L’article 34.9 del nou Estatut dels
Treballadors diu: “L’empresa ha de garantir el registre diari de
jornada, que ha d’incloure l’horari concret d’inici i finalització de la
jornada de treball de cada persona treballadora, sense perjudici de la
flexibilitat horària que estableix aquest article”. També diu que
l’organització d’aquest registre s’ha de consultar als treballadors i
als seus representants.

La Conselleria d’Educació ha
dit, per la seva banda, que la intenció del nou sistema de registre era
facilitar la tasca dels equips directius, però la realitat no ha estat
aquesta. El marcatge digital, especialment quan és en diferit,
incrementa i burocratitza molt la tasca del director i el cap d’estudis,
i no aporta cap informació addicional respecte de l’anterior sistema,
que permet una ràpida detecció i resolució d’absències. Per altra banda,
veim com la implementació d’aquest nou sistema no només no ha estat
sol·licitada pels equips directius, sinó que, a més, aquests n’han
demanat la retirada perquè no és efectiu.

Ara bé, més
enllà de la manca d’efectivitat del marcatge em preocupa moltíssim més
el seu defecte –simbòlic, si es vol, però no per açò menys important– de
focalitzar l’atenció en un problema que no existeix –l’absentisme– i en
el temps laboral presencial del docent i no en la qualitat del temps
educatiu, que depèn d’altres coses, com la formació del professorat, la
seva motivació, la seva estabilitat, l’elaboració de materials per
atendre la diversitat, l’impuls de projectes educatius innovadors i
l’estabilitat del marc normatiu. I és ben cert que una cosa no lleva
l’altra, però la devalua, i molt. L’error del marcatge ja no és només
una qüestió de poca efectivitat del nou sistema (per la qual cosa el més
raonable seria suspendre’l i mantenir el sistema de registre per
defecte vigent fins ara), sinó de poca oportunitat dins el context
socioeducatiu en el qual vivim i on el docent necessita, reclama i
espera, amb candeletes, el suport i el reconeixement explícit per poder
exercir, activament i orgullosament, com a professional de
l’ensenyament.