Ni escola ni educació, per Joan Amorós
Publicat a noudiari.es (9.7.2020)
Començar una reunió amb representants de la Conselleria d’Educació i que el primer que et diguin és que es mantindrà el nombre de professorat del curs passat i que, en l’actual context, hauríem de donar les gràcies per aquesta mesura, no és sinònim d’allò que es coneix com començar amb bon peu. Exactament, a hores d’ara, encara no sabem per què hem de brindar aquest agraïment: si per la manca absoluta d’inversió en educació, si per treballar contínuament en precari o si perquè qualsevol avanç que es produeix en matèria educativa a les illes (del luxe) vénen provocades per la voluntarietat i el sobreesforç de molts dels implicats.
Crec que la intenció d’Educació és posar-se la bena abans de fer-se la ferida. El problema és que aquesta bena no ens guarirà d’una ferida provocada per una malaltia, el pressupost educatiu a les Balears, que podríem definir com de terminal (recordeu, un descoratjador 3,1 % sobre el PIB). Només farà que tapar les vergonyes d’una Conselleria que segueix perdent pes pressupostari a cada exercici que passa.
Al que anàvem. Començar una reunió sobre les mesures sanitàries a prendre en la tornada a les aules el setembre així no és un bon auguri. Per això, intentar canviar l’esborrany d’aquestes mesures amb propostes que li donessin una mínima lògica educativa dins del terrabastall que ha suposat la COVID-19 semblava missió impossible. I així ha estat. Una vegada convertit l’esborrany en definitiu, tenim una resolució que fa passar per davant les mesures sanitàries per sobre de les pedagògiques. I encara que molts penseu que aquesta premissa és totalment lògica, altres no ho creiem així. I m’explicaré.
Sense voler jugar a ser viròlegs, sembla clar que la COVID-19 no funciona igual en infants que en adults. Els darrers estudis diuen que en un 99% no tenen símptomes o els tenen molt lleus, i que tampoc són grans transmissors de la malaltia. Amb això, s’han imposat als centres unes mesures principals tenen a veure amb l’ús de mascaretes, la distància social i els grups estables de convivència. La ineficàcia d’aquestes mesures sembla clara. Tothom que hagi estat amb grups d’infants sap que les dues primeres mesures són impossibles de fer efectives amb nens. A no ser, clar està, que posis un adult amb cadascun d’ells per assegurar-te que no s’atraquin a parlar, jugar o abraçar-se, o perquè al cap de cinc minuts no tinguin la mascareta per sota de la boca. I perquè els grups estables de convivència són només una fal·làcia que el sistema inventa per donar sensació de seguretat. De fet, fa dues setmanes la Universidad de Granada feia públic un estudi on deia que cada infant d’una classe de 25 alumnes podria arribar a mantenir 1.228 contactes en dos dies. Al matí grups estables, però a la tarda anirien amb la família, amb amics, a extraescolars, a practicar esports, al parc o al bar amb els pares. Per tant, deixem de fer-nos trampes al solitari.
Vist això, els infants haurien d’estar en unes condicions el més normalitzades possible dins de les aules. Som els docents els que ens hem de protegir. I si hi ha algun infant té alguna patologia que li impedeixi compartir aquestes disposicions, se li han de buscar solucions coherents. Amb aquestes mesures correrà més perill, ja que donen una falsa aparença de seguretat.
La dubtosa efectivitat d’aquestes precaucions i que així i tot s’hagin erigit amb les reines de la resolució de Conselleria, té una segona lectura més greu: sacrifica de soca-rel totes les millores educatives que molts centres han implementat durant anys per transformar l’educació gràcies a mètodes que milloren l’aprenentatge de l’alumnat. Oblideu-vos, doncs, dels espais aprenentatges. De l’aprenentatge cooperatiu. Del joc simbòlic. Dels grups internivell. Dels desdoblaments per reduir ràtios. Un sacrifici excessiu sense un sentit clar.
Durant setmanes, en infinitat de debats, molts pensàvem que la crisi sanitària suposaria una oportunitat per repensar l’escola i abordar la seua millora. Així ho vàrem comunicar a les comissions formades per la Conselleria a l’efecte de redactar aquesta resolució. Una vegada més, però, tot ha quedat en un intent estèril per part dels docents de donar una passa més en la transformació del sistema. Un intent avortat per un equip que, de nou, li posa bastons a les rodes del canvi.
La gravetat de l’assumpte, però, assoleix els llindars de la incomprensió quan s’obliga els centres a fer uns plans de contingència on tot se sacrifica en nom de la seguretat, però poc s’inverteix a potenciar aquesta. Uns plans de contingència que s’hauran d’implementar reduint les tan necessàries coordinacions als centres, reduint les tan necessàries especialitats, reduint els drets laborals del professorat, reduint les possibilitats d’una educació amb mètodes de qualitat, i en definitiva, desaprofitant l’oportunitat d’aprofitar el caos per crear un nou ordre. Un nou ordre on l’educació tingui la importància cabdal que tant prediquen alguns i que, sobretot, afavoreixi els nostres estudiants.
No us preocupeu, però. La precarietat amb què estem acostumats a conviure farà que amb un nou sobreesforç trobem solucions d’allà on només hi ha pedaços. En setembre tornarem a les aules amb uns plans de contingència redactats sobre uns fonaments de retallades. I l’escola retrocedirà a una organització obsoleta des de fa dècades. Tal vegada, la bena a la qual fèiem referència al principi no era per posar-la a la possible ferida. Tal vegada la bena era per posar-nos-la als ulls i no veure el desastre que ens espera el curs vinent. Perquè el que farem el curs que ve no serà ni escola ni educació, serà una altra cosa.
Joan Amorós i Salinas
Mestre
