L’Acomiadament Col·lectiu de BANKIA, si no hi ha actuació per part dels nostres representants polítics o autoritats laborals competents, significarà una nova regressió que, en el cas de la plantilla de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, agafa una magnitud que pot representar l’acomiadament de més de cent treballadors (tot afectant més de 100 famílies) de l’antiga plantilla de Sa Nostra.
Les continuades reduccions de plantilla efectuades a partir de la creació forçada de l’ineficaç BMN han derivat en una segregació irracional i injusta que s’ha acarnissat sobre una plantilla modèlica que, paradoxalment, sempre ha sabut respondre professionalment a una pressió salvatge d’una direcció absolutament perduda i incapaç de mantenir el nord. Aquesta segregació continuada ens ha significat el tancament d’oficines més alt del conjunt de les caixes del BMN i la reducció més alta de serveis centrals. En ambdós casos, la conseqüència directa ha estat la reducció més alta de llocs de treball, amb un índex gairebé escandalós si es contempla a nivell proporcional amb la resta del territori BMN i, per descomptat, del territori BANKIA que, en el nostre cas i per les oficines que ja tenia a les Balears, ens incrementa encara més el discrim demogràfic laboral.
Aquesta realitat sobrevinguda ha situat l’antiga plantilla de Sa Nostra en un escenari, davant de l’ERO de BANKIA, que convidava per lògica a observar les reduccions (ja pagades al BMN) de l’actual descomposició del sector financer en general i, més en concret, de l’àmbit de les dinamitades caixes d’estalvis. No ha estat així ni de molt. Al contrari, l’apel·lació a l’efecte proporcional en l’aplicació de l’ERO empitjora la situació fins al punt de provocar, a les Illes Balears, moltes amortitzacions de llocs de feina, molt més enllà del que era raonable per solapaments de sucursals. Un nou discrim contra els greuges de la nostra insularitat que reclama una resposta política contundent. Actuarà en conseqüència el Govern de les Illes Balears?
Les condicions de l’ERO conviden a segmentar l’anàlisi, bàsicament entre els dos grans paràmetres en els que es mourà l’aplicació, en funció de si una persona és major o menor de 54 anys a 31 de desembre de 2017. Les persones que superen aquesta edat, disposaran d’una opció que, en el marc de les circumstàncies actuals, entra dins d’un marc raonable (a excepció de la retirada d’un dret públic com és el de la prestació d’atur, suposam que amb el vistiplau dels Ministerios del ramo) que, sobretot atenent l’alt risc de no fer-ho, les convida amablement a acollir-se a la desvinculació. Les persones que no superin aquesta edat poden acollir-se voluntàriament a la rescissió contractual amb condicions més difícils. Altres condicions s’imposaran a les persones que hauran d’abandonar l’entitat, de manera forçada, amb l’aplicació d’acomiadaments maquillats eufemísticament. Ambdós col·lectius, des d’ara segregats en majors o menors de 54 anys, tenen l’opció d’escollir la sortida, emmascarada d’una falsa voluntarietat, o d’acarar-se amb un alt risc a la preocupant alternativa que pot afectar entre el 10% i el 15% de la plantilla que romandrà després de les desvinculacions. Una xifra brutal.
Després del truc del tracte, i de l’ensurt típic de Halloween, ens palplantam davant de la mort laboral, és a dir, davant de l’única alternativa que provocarà (inevitablement si no hi ha la reacció que correspondria al Govern de les Illes Balears) un autèntic drama laboral que afectarà més de 100 treballadors.
Les armes de destrucció massiva no s’utilitzen; al que les té, li basta de fer-ho notar i que està en disposició d’utilitzar-les a voluntat. I a les illes, això té un nom: mobilitat geogràfica. No es pot resistir la pressió que significa el trasbals d’un canvi de destinació que profana la conciliació de la vida familiar amb la laboral. Aquesta mobilitat geogràfica (el rebuig de la qual per part del treballador té efectes econòmics, perquè perd les primes de la baixa voluntària) no té, ni de molt, els mateixos efectes sobre la plantilla de la península que sobre la de la nostra Comunitat. La desconnexió d’una persona que viu, treballa i té tot l’entorn familiar i social a les illes té unes repercussions afectives i econòmiques d’una magnitud que no és comparable amb altres territoris. Enviar una persona, sobretot les qui tenen responsabilitats familiars o persones al seu càrrec, des de qualsevol de les illes a fer feina a la península és precipitar-la a abandonar l’empresa.
L’excepcionalitat que s’ha fet als territoris amb plantilles del BMN, amb la rebaixa de només un any per acollir-se a la desvinculació dels més grans, passant dels 55 de les condicions generals als 54 anys, en el cas del territori de l’antiga Sa Nostra és insuficient, perquè la desproporció és absoluta i l’efecte no és similar, tant pel que fa a la reducció d’oficines com de persones. A l’hora de fer efectiu l’ERO, no es pot parlar de proporcionalitat territorial quan aquesta proporcionalitat està feta sobre xifres no homogènies, tancaments de centres de treball injustificats i aplicació de criteris d’eficiència molt discutibles i sense solució de continuïtat, com hem estat denunciant sense descans, durant setmanes.
En aquesta lamentable situació, no podem esquivar el nostre més enèrgic rebuig a la malifeta dels sindicats hipotecats a la banca de desconvocar, de matinada!, la vaga del passat dia 8 de febrer. La desmobilització que va generar l’esquirolatge sindical entre la plantilla és la causa principal de la manca de la resposta que calia donar a l’ERO en general, però molt concretament contra la mobilitat geogràfica. No ens agrada sentir la representant de CCOO (del Banc de Santander!) celebrar l’acord de l’ERO, atesa la situació en què queden els treballadors illencs, possiblement abocada a l’acomiadament. En haver passat el garbell de l’ERO, haurem de comptar els danys laborals i veure com s’hauran executat!
La mobilitat geogràfica deixa els treballadors illencs a mercè de l’empresa. Treballadors que han dedicat, honradament i professionalment, més de mitja vida laboral a la Caixa de les Balears, desmantellada i regalada per uns directius als qui no s’han reclamat i depurat les responsabilitats en la destrucció de la que va ser primera institució financera, amb finalitat social, de la nostra comunitat.
Ni el xantatge de la por, auxiliat amb l’arma empresarial que significa la mobilitat geogràfica per pressionar la plantilla, ni la desídia dels grans sindicats complaents que fan els ulls grossos amb les repercussions dels seus actes sobre la plantilla de les Balears, ni la manca de reacció política a aquest nou acte que s’endinsa dins del cost de la insularitat, no impedirà que, des d’UOB, mantinguem la vigilància extrema per tal de plantar cara a les arbitrarietats i els abusos que, des de la direcció, puguin tenir la temptació de cometre. Persistirem en la defensa a ultrança del interessos de les persones a qui representam, al servei de les quals ens reiteram a disposició.
