Aquestes darreres setmanes hi ha comandaments intermedis que duen una activitat frenètica de captura de pantalles amb tot tipus de rànquings. Després, aferren cada una en un correu, hi escriuen un missatge tan telegràfic com motivador, premen el botó ‘Enviar’, i au!: la pilota passa a estar en el terrat de les oficines, els treballadors de les quals ne-ces-sà-ri-a-ment han de «tancar coses», tant si el client vol comprar, com si no. A això ho anomenam venda a ultrança.
En aquest pla, és clar, al final d’una mateixa jornada laboral podem tenir la safata d’entrada estibada de correus directius, a quin més descoratjador. Quin és l’objectiu d’aquest assetjament sense cap ni peus? Justificar-se davant d’algú? Centrifugar culpes cap als subordinats? Que tanquem peti qui peti, que cometem una mala praxi, que Auditoria ens encalci, i RRHH ens sancioni? No ho sabem. La qüestió és que els indios som l’ase dels cops!
El nou sistema, d’inici ben rebut, amb periodificació de reptes i la possibilitat de produir amb «visió 360» allò més adequat a cada situació i segons les necessitats del client en cada moment, està condemnat al fracàs si segueix aquesta agressivitat comercial desmesurada, resultat d’un increment absolutament desproporcionat d’objectius que du a tothom de capoll.
I, aleshores, els clients, com que són persones i no objectes, a la tercera vegada que els intentes vendre el que vol col·locar el banc, el que pot passar (t’ho diguin o no) és que desconnectin emocionalment o, encara pitjor, que dipositin el bé més preuat per a nosaltres, la seva confiança, en una altra entitat. Haurem de seguir parlant d’aquesta agressivitat comercial a la que ens aboquen, i de les seves conseqüències.
Entretant, sort que ara a «Caixa» som a la «Setmana del benestar». Per compensar que al matí els nostres superiors jeràrquics ens han flagel·lat a missatges, a l’horabaixa ens conviden, per exemple, a fer mandales. Què bé!; altrament, ja ens hauríem donat als cans!