Hi ha sindicats que han canviat molt el seu discurs des que varen votar afirmativament la formació dels SIPs (Sistema Institucional de Protecció, fusions fredes), tot aplanant el camí a les direccions que havien fet ull a les caixes i que, amb tot, volien perpetuar-se als seus llocs. A UOB no ens cansàvem de dir que el corc era al cap i que els causants de la crisi no podien ser els timoners que en dirigissin la sortida. Sindicalment, i en coordinació amb els representants del personal als òrgans de govern de Sa Nostra, Consell d’Administració, Comissió de Control i Assemblea General –on hi havia representants de clients, ajuntaments, junta patronal, consells insulars i treballadors–, vàrem oposar-nos rotundament i votar NO als SIPs, i a tots els acords posteriors que ens abocaven a la bancarització. Vàrem dir que seria la fi de les caixes d’estalvi i, lamentablement, teníem raó. Els sindicats majoritaris ens tractaven de desestabilitzadors i de posar en perill l’ocupació. Ens posaven la plantilla en contra en vehements comunicats contra la posició d’UOB. Ara, aquests mateixos sindicats s’esquincen les vestidures. Es queixen de l’exclusió financera, de la mala gestió directiva i de l’enfilall d’EROs que ells mateixos han subscrit.
Els tancaments d’oficines que segueixen duent a terme les entitats bancàries resultants de la reconversió de les caixes són l’exemple paradigmàtic de l’apostasia del model caixa d’estalvis: els directius, esperonats per la conjuntura política de torn –de diferents colors però sempre recentralitzadora–, han renegat de l’orientació social i de la proximitat al client; de la presència a tots els pobles i barris; de voler donar solució als problemes dels petits i mitjans empresaris; de fer la vida més fàcil als clients més grans; de fomentar l’estalvi entre els més joves, la cultura i la conservació del patrimoni artístic de 130 anys, etc.
En el cas de BMN, i ara de Bankia, els tancaments que s’han dut a terme des de l’inici de la crisi han estat continuats, amb ERO o sense, i ara ja ni es prenen la molèstia de justificar-los. De fet, ni tan sols es donen indicacions ni eines als treballadors de la xarxa per donar resposta a les creixents consultes de la clientela. Consultes que, per cert, s’han vist molt incrementades, amb raó, després de l’enviament centralitzat a clients d’una desafortunada carta d’increment de comissions.
Ara, a l’avantsala d’un ERO ja anunciat formalment per Bankia, els tancaments són a l’engròs. El llistat dels realitzats o anunciats per desembre 2017, gener i febrer 2018, conté 145 entrades; 145 punts d’atenció al client que baixen la barrera! Amb aquests tancaments l’empresa no actua de bona fe, perquè incrementa la pressió damunt la negociació de l’ERO, tot reduint les possibilitats de mobilitat funcional i de recol·locació de treballadors dins un radi geogràfic raonable. En el cas dels treballadors insulars, l’efecte encara és més perniciós!
El menysteniment històric de BMN envers el territori de les illes Balears s’ha contagiat a Bankia. De l’anàlisi del llistat constatam 21 tancaments a Palma, la ciutat de llarg més castigada. 35 a la província Illes Balears, també la més afectada. Què diu el director territorial, a més de donar els molts d’anys en vers? Emplaçam als nostres representants polítics a continuar els contactes amb Bankia, entitat propietat de l’Estat, i a reclamar la reversió dels tancaments de centres de treball en defensa de l’ocupació!