Reptes: la Direcció juga amb foc!
La imposició de reptes inassolibles per part de la Direcció de CaixaBank tindrà, si no hi ha l’oportuna correcció, un impacte molt negatiu en la motivació de la plantilla pel que queda de quadrimestre o, inclús, d’exercici. Pot haver-hi més efectes –algun de certament perillós pel que té de risc laboral–, i són de manual:
Desmotivació i desvinculació
Quan els empleats s’enfronten a objectius que perceben com a inassolibles, es produeix una disminució significativa de la motivació i el compromís: s’escampa la sensació d’estar sobrepassats i d’incapacitat de complir les expectatives; i es transita pel perillós camí de pèrdua del sentit de propòsit i valor de la feina realitzada.
Augment de l’estrès i dels treballadors cremats
La pressió constant per assolir metes irrealistes genera nivells elevats d’estrès i ansietat entre els treballadors, un major risc d’esgotament laboral i emocional, i un augment de l’absentisme per malalties relacionades amb l’estrès. En definitiva, una actuació patronal irresponsable en la fixació de reptes és una garantia d’increment dels riscos psicosocials.
Erosió de la confiança
Establir objectius inassolibles de forma recurrent pot minar la credibilitat i confiança en els líders, generar un ambient de por i provocar conflictes entre equips i departaments.
Disminució del rendiment
Fixar metes massa ambicioses acaba perjudicant el rendiment i la qualitat de la feina. La qualitat del treball es redueix, degut al nerviosisme i les presses. I agafar dreceres pot conduir-nos cap a auditories de resultat incert. Es produeixen més errors i resultats de baixa qualitat, i la productivitat cau a mesura que els empleats es desanimen. Just tot el contrari del que (suposam) pretén la Direcció.
Augment de la rotació
A llarg termini, la frustració continuada du a una major intenció, entre els treballadors, de desvincular-se de l’empresa. Igualment també a una pèrdua de talent valuós que cercarà entorns més equilibrats.
EN RESUM
Tot i que els reptes ambiciosos poden ser motivadors, quan aquests són (o es perceben) inassolibles tenen l’efecte contrari d’una desmotivació i baixada de braços generalitzada; es mina el compromís, la moral i el rendiment de tota l’organització; i, més greu encara, es posa en perill la salut de la plantilla! L’excusa que (de moment) està donant la Direcció, davant les queixes pel creixement desaforat de reptes, és que la plantilla sempre arriba als objectius, sempre compleix. Aquesta sí que és bona: vaja quina irresponsabilitat! Es pensen que som autòmats? Igual que una goma elàstica que s’estira més enllà de seu límit de fluència quedarà malmesa per sempre més, o inclús pot rompre’s, la plantilla també té uns límits; uns límits que la Direcció no sembla tenir escrúpols en explorar perquè, tanmateix, complirà, i les conseqüències (en les persones, treballadors o clients…) es veu que no importen.
Si no hi ha una rectificació per part de la Direcció en forma de modulació dels objectius, qualsevol increment (o incidència greu) que detectem en matèria de riscos psicosocials el tractarem com a conseqüència directa de la irresponsabilitat patronal en la fixació de reptes!
Finalment, cal tornar a remarcar la incoherència majúscula que representa apel·lar contínuament a la vessant social i a la bona tasca de l’accionista majoritària, la Fundació “la Caixa”, mentre per altra banda els treballadors del banc que produeix els dividends viuen immersos en una pressió comercial sense treva.