UOB Caixa

Bankia ens va comunicar dia 2 de gener la seva intenció de “iniciar el procedimiento de despido colectivo previsto en el artículo 51 del Estatuto de los Trabajadores, procedimiento que afectará potencialmente a la totalidad de los centros de trabajo del Banco y que incluye también medidas de movilidad geográfica y modificación sustancial de condiciones de trabajo dirigidas a reducir o atenuar los efectos del despido colectivo”. I ens va convocar per dia 11, data en què va començar el període de consultes.

El període previ de negociació (és un dir) transcorregut durant els darrers quinze dies de desembre només va servir per a representar una comèdia en què empresa i sindicats varen interpretar quina havia de ser la composició de la comissió negociadora. Només amb això, a partir de les actuacions sectàries dutes a terme per alguns, ja n’hi ha prou per saber qui és qui (i, sobretot, quins ascendents té cadascú) en l’àmbit de Bankia. En pocs dies de reunions ens ha quedat clar qui és la voz de su amo, qui està disposat a qualsevol cosa per pur tacticisme partidista i qui defensarà els treballadors part damunt tot.

Doncs, el passat 11 de gener, després d’una reunió prèvia amb els sindicats –llarga i caracteritzada per l’abús dels majoritaris contra les minories– i d’una reunió amb l’empresa –de tràmit–, el resultat final ha estat l’esperat:

• Per començar, UOB (com tots els sindicats amb presència en comitès) té representació a la comissió negociadora per ostentar implantació suficient. I això és així perquè la implantació la decideixen les urnes, no la ‘majoria sindical’ i el seu sedàs d’interpretacions i ponderacions, molt discutibles. Per tant, sigui dit de passada, el que deia cert sindicat en el seu comunicat “la pelea”, és fals. Un sindicat que manté una querella criminal contra UOB i la llibertat d’expressió, on ens demana presó, per escriure circulars!, ara diu que ha fet un esforç per garantir la presència d’UOB? Ens sembla una fútil cortina de fum per dissimular que ja no són necessaris per formar majoria.
• Quant als percentatges de representativitat, són els que són perquè certs sindicats han volgut que els delegats de Bankia pesin més que els de BMN. Sí: els vots a Bankia valen, sempre i en tot cas, més que els de BMN, i visca la democràcia! La perversió rau en que la ponderació l’han feta com els ha convingut més: sobre el número total de delegats a cada entitat, sense tenir en compte per a res els Comitès i a esquenes, per tant, del fet electoral, que és territorial (provincial) i per centre de treball. L’efecte més important de la ‘ponderació’ és que CCOO i ACCAM ja fan majoria absoluta. Millor o pitjor per a l’empresa? Millor o pitjor per als treballadors?
• Els sindicats majoritaris també han fet d’abusón en la qüestió dels assessors. Hem tornat a constatar la paor general a l’assessoria jurídica d’UOB. Una qüestió que s’ha contagiat des de BMN? Pensam que el més lògic i escaient per a la plantilla i la defensa dels seus drets laborals hagués estat que cada un dels 9 sindicats implantats comptàs amb un assessor en mesa, per assistir els membres nats de la comissió negociadora. Però es veu que a Bankia la raó i el sindicalisme també divergeixen. La limitació legal de 13 membres de comissió negociadora se la boten tot autoassignant-se (amb cínic i arbitrari esforç) un grapat d’assessors. La teoria de nombres pren una nova dimensió en mans de Bankia i els seus escolanets: fins i tot hi ha mitjos assessors i terços d’assessors. No volen que els minoritaris tinguem assessor propi: la llibertat fa por!

El mateix dia 11, a la prèvia amb els sindicats, UOB pretenia signar l’acord de representativitat i assessors amb una fórmula perfectament acceptable: “UOB se somete al criterio mayoritario de la representación laboral manifestando su disconformidad con la configuración de asesores”. Vàrem remetre aquesta redacció a l’empresa i a tots els sindicats, amb antelació suficient. Cap d’ells no va dir res fins arribat el dia de la reunió. Va ser aleshores quan ACCAM –amb estil agressiu, especialment després de recordar-los els números a les Illes Balears (*)– el seu nou apèndix, SESFI; i CCOO –amb estil més assertiu–, varen amenaçar de deixar-nos fora de la mesa de negociació! Idò! Altres sindicats varen romandre activament passius davant un abús tan manifest com és el de no poder disposar de la pròpia signatura acompanyada d’una explicació de vot. Altres, ens donaren suport, cosa que agraïm. Representants laborals contra representants laborals, ja d’entrada. Qui mou els fils d’aquest espectacle?

Més tard, la representant de Bankia tampoc no va permetre que a l’acta de la reunió formal figuràs la disconformitat d’UOB amb el repartiment d’assessors. Com a BMN, a Bankia les actes es veu que són propietat de l’empresa, i els sindicats hi consenten.

Amb assessor in situ o sense, cap actor sindical o empresarial deturarà la capacitat d’anàlisi d’UOB, que seguirà essent la veu de la plantilla, ben al contrari d’aquells que demostren, amb les seves actuacions en contra d’altres sindicats, i el seu discurs calcat al de la patronal, ser la voz de su amo. En moments com l’actual, el respecte a les minories és una qualitat dels demòcrates!

—

(*) Atès que tant els agrada tant sumar delegats, exposam la taula per a les Illes Balears, tot comptant els de Bankia i els de BMN:

Hi ha sindicats que han canviat molt el seu discurs des que varen votar afirmativament la formació dels SIPs (Sistema Institucional de Protecció, fusions fredes), tot aplanant el camí a les direccions que havien fet ull a les caixes i que, amb tot, volien perpetuar-se als seus llocs. A UOB no ens cansàvem de dir que el corc era al cap i que els causants de la crisi no podien ser els timoners que en dirigissin la sortida. Sindicalment, i en coordinació amb els representants del personal als òrgans de govern de Sa Nostra, Consell d’Administració, Comissió de Control i Assemblea General –on hi havia representants de clients, ajuntaments, junta patronal, consells insulars i treballadors–, vàrem oposar-nos rotundament i votar NO als SIPs, i a tots els acords posteriors que ens abocaven a la bancarització. Vàrem dir que seria la fi de les caixes d’estalvi i, lamentablement, teníem raó. Els sindicats majoritaris ens tractaven de desestabilitzadors i de posar en perill l’ocupació. Ens posaven la plantilla en contra en vehements comunicats contra la posició d’UOB. Ara, aquests mateixos sindicats s’esquincen les vestidures. Es queixen de l’exclusió financera, de la mala gestió directiva i de l’enfilall d’EROs que ells mateixos han subscrit.

Els tancaments d’oficines que segueixen duent a terme les entitats bancàries resultants de la reconversió de les caixes són l’exemple paradigmàtic de l’apostasia del model caixa d’estalvis: els directius, esperonats per la conjuntura política de torn –de diferents colors però sempre recentralitzadora–, han renegat de l’orientació social i de la proximitat al client; de la presència a tots els pobles i barris; de voler donar solució als problemes dels petits i mitjans empresaris; de fer la vida més fàcil als clients més grans; de fomentar l’estalvi entre els més joves, la cultura i la conservació del patrimoni artístic de 130 anys, etc.

En el cas de BMN, i ara de Bankia, els tancaments que s’han dut a terme des de l’inici de la crisi han estat continuats, amb ERO o sense, i ara ja ni es prenen la molèstia de justificar-los. De fet, ni tan sols es donen indicacions ni eines als treballadors de la xarxa per donar resposta a les creixents consultes de la clientela. Consultes que, per cert, s’han vist molt incrementades, amb raó, després de l’enviament centralitzat a clients d’una desafortunada carta d’increment de comissions.

Ara, a l’avantsala d’un ERO ja anunciat formalment per Bankia, els tancaments són a l’engròs. El llistat dels realitzats o anunciats per desembre 2017, gener i febrer 2018, conté 145 entrades; 145 punts d’atenció al client que baixen la barrera! Amb aquests tancaments l’empresa no actua de bona fe, perquè incrementa la pressió damunt la negociació de l’ERO, tot reduint les possibilitats de mobilitat funcional i de recol·locació de treballadors dins un radi geogràfic raonable. En el cas dels treballadors insulars, l’efecte encara és més perniciós!

El menysteniment històric de BMN envers el territori de les illes Balears s’ha contagiat a Bankia. De l’anàlisi del llistat constatam 21 tancaments a Palma, la ciutat de llarg més castigada. 35 a la província Illes Balears, també la més afectada. Què diu el director territorial, a més de donar els molts d’anys en vers? Emplaçam als nostres representants polítics a continuar els contactes amb Bankia, entitat propietat de l’Estat, i a reclamar la reversió dels tancaments de centres de treball en defensa de l’ocupació!